ADIOS A LAS ARMAS

ADIOS A LAS ARMAS
Contacto a través de correo electrónico: 1971adiosalasarmas@gmail

viernes, 8 de junio de 2012

EL CONTE DE L'UNIVERS por MARTÍ OLIVELLA

EL CONTE DE L’UNIVERS


I en el principi era l'univers.Tot era univers. I l'univers era tot. I l'univers es desplegà en formes molt variades, fredes i calentes, grans i petites; clares i fosques , vives i mortes. Però tot era l'univers. I res no era fora de l'univers.


En un petit planeta que votava a un petir estel , d'una petita galàxia, l'univers anà prenent formes vives que naixien i morien . Una d'aquestes formes animades que prengué l'univers desplegà la insòlita creença que ella no era l'univers sinó l'amo de l'univers. Fins i tot, cregué que era el centre de l'univers, que tot girava al voltant seu i que tenia el deure de dominarl-lo i de posar-lo al seu servei. Perduda la consciència de ser una forma més de l'univers considerà les altres formes animades com a competidores per a la seva supervivència. I les formes animades aplicaren la seva raó a la pretensió absruda de dominar les altres, creient erròniament, oh sòrdida ignorància!, que es feine un bé quan perjudicaven a les altres. No s'adonaven que eren manifestación del mateix univers, parts del mateix cos, i que les seves diferents formes estaven fetes de la mateixa pasta.Crien fer mal a les altres i es feien mal a elles mateixes.

De tant en tant, en diferentes indrets d'aquest peculiar món, apareixien persones que vivien en la plena consciència de ser una simple forma d'aquest únic univers. No es barallaven , no volien sobrevierue a qualsevol preu, compartien allò que tenien , vivien i morien tranquil·les , es deixaven fins i tot, matar...perquè sabien que res no era seu i que no i havia cap diferència de fons entre ser vives o ser mortes. L'univers era tot i res no era fora de l'univers. Aquells que s'adonoaven de la realitat de les coses esdevenien feliços , lliures de tota preocupació i contesnts anuncaven la bona notícia que es podia viere en pau, que no hi havia res a guanyar ni res a perdre.Que l'única cosa important era adonar-se d'aquesta genuïna unitat de tota la realidata. D'aquesta actitud en deien amor: reconèixer que els altres són manifestació de la mateixa realitat que un mateix i actuar en conseqüeència.

De fet, la funció de la vida dels humans era adonar-se d'aquest fet primordial: passar de la consciència i l'actitud de l'ésser aïllat, centrat en un mateix, a la consciència i actitud de no dualitat, de formar part de l'ùnic univers. Era un pas difícil . La vida quotidiana estava orientada a enfortir la consciència d'éssers aïlltas, separats i en competència amb els altres éssers. Fins i tot , aquelles institucions que havien nascut al voltant d'éssers amb consciència de formar part d'un únic univers. Enlloc de ser testimonis d'aquesta unitat de la realitat s'inventaven terribles diferències: cesls i inferns, deus i humans, humans i animals, homes i dones, rics i pobres, blans i negres...Tot això eren diferències reals i conflictives per als humans mentre es creien ésser autònoms aïllats dels altres, però esdevenien formes variades complementàries quan es contemplaven des de la consciència de la no dualitat. L'amor no podia ser una actitud voluntarista, ni un manament obligatori, sinó que esdevenia l'expressió pròpia de la vivència de formar part del mateix univers. Estimar els altres no era diferent que estimar-se un mateix. Odiar els altres no era diferent que odiar-se un mateix.


Però, malgrat hom tingués en certs moments aquesta visió de fons de la realitat, el cert és que no era fàcil pels humans mantenir-la permanentment. Tal era la diversitat de formes de l'univers que s'expressaven en aquest món que era molt fàcil tornar a veure'l com a un món d'objectes i subjectes independents en el qual allò que ens separava era molt més que el que ens unia. Veure el món format per individus autònoms amb interessos diferents portava a baralles constants en tots els àmbits. El desig d'unitat i d'eternitat que els ésser tenien en el seu fons s'expressava amb formes barroeres d'unió sexual i d'intervenció mèdica per allargar la vida, com un absolut, al preu que fos. La por a la soledat i a la mort era tan gran pels éssers aïllats que els feia aplegar-se en famílies , en nacions, en grups, en exèrcits....per intentar assaborir fugisserament alguna cosa semblant a la unió amorosa i a l'eternitat qualitats pròpies de la realitat viscuda com a forma diversa de l'únic univers. La paradoxa era que essent expressions en transformació d'un únic univers es veien com a ésser sols independents i mortals i que aquesta era la causa del seu sofriment i de les seus conflictes.

Fins y tot, aquells que vivien de forma més permanent la consciència de no dualitat de l'existència havien de submergir-se molt sovint en el silenci i la solitud per no deixar-se distreure per les mil i una formes d'entreteniment que la societat dels distrets havia posat a l'abast dels humans. L'addicció a la superficialitat era tan forta que el pas de presa de consciència profunda era viscuda amb un immens dolor . De fet , aquest procés era morir a la vida superficial per ressuscitar a la vida profunda real. Era un procés dolorós per l'home vell que esdevenia joiós per a l'home nou. Les diverses formes amagaven l'únic univers en què es manifestaven. La solidaritat i l'amor eren l'única manifestació dels qui havien donat el pas d'una vida a l'altra.

L'univers era
Les formes diverses canviaven
Estimar, compartir, perdonar , torna a començar...
Era l'únic senyal que permetia reconèixer qui se n'havia adonat


No hay comentarios:

Publicar un comentario