DISCURS DE PEPE BEÚNZA EN L'ACTE DE LLIURAMENT DEL PREMI CONSTRUCTORS DE PAU DE LA GENERALITAT CATALANA

Acte de lliurament del I Premi ICIP Constructors de Pau al 
col·lectiu d’objectors i insubmisos 

Discurs de Pepe Beunza, primer objector de consciència per raons 
ideològiques, en recollir el guardó en nom del col·lectiu 

Avui dono gràcies a la vida per tenir tants amics, tan lluitadors, tan pacífics i tan 
generosos. Aquí m'acompanyen de totes les etapes, l'objecció individual, 
l'objecció col·lectiva, l'objecció plantada i de l'espectacular insubmissió. També 
Lluís Fenollosa i Angels Recasens dels primers grups de suport i que van anar 
a presó per demanar la meva llibertat. En nom de tots recullo amb orgull i 
agraeixo, aquest premi “Constructors de Pau 2011” de l'Institut Català 
Internacional per la Pau. 

Voldria destacar que els que més s’ho mereixen son els insubmisos, perquè ja 
en democràcia, amb el seu coratge, aguantant molts anys de processos, 
presons, amb accions noviolentes de gran imaginació, i amb el recolzament 
social de l'espectacular creixement de l'objecció de consciència, aconseguirem 
la desaparició del Servei Militar Obligatori (SMO) i gairebé també, el somni de 
tots els pacifistes, que era buidar les casernes. 

La fi de la mili s’havia previst per el 2012 i va haver de ser avançada deu 
anys, per evitar el desprestigi total d'unes casernes buides. Van ser trenta anys 
de dura campanya noviolenta amb un balanç espectacular. Gairebé un milió 
d'objectors, 30.000 insubmisos i més de mil anys de presó complerts, que van 
acabar amb el SMO. 

Hem de destacar el magnífic treball de recolzament dels familiars i amics 
perquè nosaltres escollíem anar a la presó però els nostres pares no escollien 
tenir un fill pres i això els causava problemes i patiments. El premi també es per 
ells. 

Estem obligats a recordar a Kike Mur, insubmís que va morir a la presó de 
Torreros (Zaragoza) en 1997 en condicions poc aclarides. El seu sacrifici no va 
ser estèril encara que els responsables no fossin jutjats. Els joves que ara es 
lliuren de l'esclavatge del SM haurien de recordar amb gratitud la seva vida, 
com la recordem nosaltres. També em d'explicar que encara hi ha països 
d'Europa com Grècia o Turquia on els objectors són perseguits i empresonats. 
Per ells la nostra solidaritat. 



Però hem de seguir. Hem passat d'una dictadura franquista a una dictadura 
financera internacional davant la que hem de ser també insubmisos. No es pot 
anomenar crisi a una economia que permet que els dotze més rics d'Espanya 
segueixin gaudint d'enormes guanys mentre la majoria sofreix mancances 
bàsiques en un estat de dret. 

Hem de seguir perquè no hi ha conquestes socials per sempre. Estem veient 
com es perden millores en sanitat, ensenyament, serveis socials etc. del que 
era un principi de societat del benestar aconseguida amb moltes lluites i 
sacrificis. 

Diuen que no hi ha diners, però nosaltres sabem on son. És un escàndol que 
cal denunciar amb totes les nostres forces. Amb la quarta part del que el món 
gasta en armament es podrien solucionar els problemes bàsics de la humanitat. 

L'eslògan : “menys armes més escoles o despeses militars per a despeses 
socials” tenia vigència quan varen començar en 1971 i ho segueix tenint ara 
amb molta més raó. 

Hem nascut per gaudir de la vida en aquest generós planeta que com deia 
Gandhi, “dóna suficient per cobrir les necessitats de tots però no per a la 
cobdícia d'uns pocs”. 

És monstruós pensar que cada nen que ve al món, en comptes de rebre el 
necessari per a una vida digna, és a dir, menjar, casa, amor, cultura etc. Rep 
quinze condemnes a mort que és el que ens toca a cadascun de nosaltres de 
l'enorme arsenal atòmic acumulat. Això fa que sigui un miracle cada dia, veure 
sortir el sol. 

Nosaltres hem escollit un adversari poderós, el complex militar industrial, que 
treu beneficis econòmics de la mort i la destrucció. Som molts però no els 
suficients. Per això hem d'aprendre a superar les nostres diferències y a crear 
complicitats, perquè la nostra divisió és la seva força. 

Si volem sobreviure com a espècie humana, el desarmament és un objectiu 
prioritari perquè cap exercit, ens pot defensar d'un atac amb armes atòmiques, 
químiques o bacteriològiques. Per això tota despesa militar és una despesa 
inútil per a la nostra seguretat i d'aquesta realitat hem de convèncer també als 
militars. 

Però volem ser positius; hem de passar d'una cultura de mort, capitalista i 
depredadora, de malbaratament, competència, por, velocitat, egoisme, a una 
cultura de pau, on la vida sigui sagrada, basada en la cooperació, la 



generositat, la protecció del feble, l'alegria, la senzillesa, la compassió, valors 
que ens fan persones i a les societats mes felices. 

Hem de potenciar les organitzacions de pau perquè puguin canalitzar l'enorme 
aspiració dels ciutadans, per construir una societat mes justa i pacífica on el 
progrés sigui el repartiment de la riquesa. 

Catalunya, nació sense exèrcit, està en una magnífica situació per crear unes 
forces de pau noviolentes que ens permetin intervenir en els conflictes, en 
tasques de interposició, mediació, immobilització de l'adversari, diàleg, 
reconstrucció etc. perquè si quan hi ha un conflicte, solament tenim exèrcits 
armats, l'espiral de violència està assegurada, com veiem contínuament. 

Nosaltres creiem en la defensa amb les armes de la noviolència. Cap tirà, cap 
invasor és capaç de resistir una vaga general, una campanya de no 
cooperació, o de desobediència civil. Però per això és necessari que la riquesa 
estigui repartida, que la societat sigui participativa i descentralitzada, i que el 
poble estigui entrenat en aquestes tècniques. 

Ara per ara som, com deia el nostre mestre Gonzalo Arias, aprenents de 
noviolència. Hi ha molta història per explorar però quan una campanya surt be 
com la que recordem avui, hem d'utilitzar-la per aprendre i avançar. Podem 
canviar les lleis injustes i les societats poden millorar. 

Un altre món no solament és possible sinó que és necessari. La resposta 
noviolenta del jovent del 15 M a les càrregues de la policia, ens omple 
d'esperança. El camí de la noviolència, amb les seves fases de confiança, 
denúncia, no cooperació, desobediència civil i societat alternativa, és ample i 
llarg i està ple d'aventures apassionants, d'emocions, d'alegries i també, com 
es lògic, de sacrificis. Es un camí que ens farà lliures i independents. En 
definitiva un camí per ser bones persones. Hi ha lloc per tots i totes. 

Moltes gràcies 

Barcelona, 29 de febrer de 2012.