RACHEL CORRIE: SACRIFICIO TOTAL

Sent: Wednesday, April 02, 2003 11:03 AM

Hace pocos días en Gaza, ha perdido la vida una joven pacifista, Rachel Corrie de solo 23 años. Era una estudiante de la Universidad de Olympia (Washington), y pertenecía al movimiento por la justicia y la paz.
Con su asociación pacifista había organizado iniciativas en ocasión del aniversario del 11 septiembre, en memoria de las victimas del desastre y de la guerra en Afghanistán.

Este año Rachel había decidido pasar de la teoría a la acción, marchándose a Israel, donde se había unido a un grupo palestines Movimiento Internaciónal de la Solidaridad.
Con esta Asociación participaba en acciones, para bloquear las escavadoras israelíes, que intentaban abatir las casas de los kamikazes y de sus familiares, en los territorios palestinos.

A los amigos en diferentes email había escrito: “ Aabaten la casas aunque haya gente dentro, no tienen respeto por nada y por nadie”
El 15 Marzo en un acción en Rafah en la frontera de Gaza, Rachel se encontraba con sus amigos para intentar oponerse a las demoliciones.
“Estaba sentada en la trayectoria del Bulldozer, el conductor la vió, continuo y le pasó por encima ” ha declarado Joseph Smith, militante pacifista americano.

“La escavadora le echo tierra encima y después la chafó” ha añadido Nicholas Dure, otro compañero.
Los compañeros han intentado de todas las maneras parar la escavadora, y después prestaron ayuda, pero no se pudo hacer nada.
Rachel Corrie de sólo 23 años ha perdido la vida, mientras defendía, con el propio cuerpo y sus ideas, el derecho de los ciudadanos palestinos de tener un techo y una tierra.

Las autoridades israelíes han dado diferentes versiones del suceso todas ellas desmintiendo la documentación fotográfica y de los testigos.
La joven ha sido matada a sangre fría de forma bárbara, mientras se interponía de forma pacífica.
Rachel y sus compañeros, han denunciado: que cada dia decenas y decenas de casas vienen siendo destruidas en la fronteras de Gaza, que los bombardeos han dañado los pozos de agua dulce en los campo de los refugiados de Rafah y que los mismos no podían ser reparados por los trabajadores palestinos sin exponerse a las balas israelianas.

Muchas han sido las iniciativas en Olympia (Washington) y en los Estados Unidos para recordar a Rachel.
Esta presentación quiere ser un testigo para no olvidar Rachel, una joven pacifista que con su coraje quería parar las injusticias que cada dia se dan en Palestina.
En estos días y en estos meses se está moviendo contra la guerra el movimiento pacifista mas grande que la historia haya jamás conocido, Rachel Corrie es seguramente el símbolo de este movimiento y ha sido matada en la lógica absurda y brutal de la guerra que todos nosotros pacifistas intentamos parar.

Os pido que hagáis pasar esta presentación para hacer conocer el caso esta joven chica, parte de su historia y parte de su empeño.

Para acordarnos: que todavía está en curso un conflicto entre israelies y palestinos, con muchas víctimas civiles inocentes en ambos países y que se debe seguir en presionar para que se encuentre una solución pacifista y duradera.

Stefano Costa (Verdi Milano) - xawcos@tin.it
Traducido por Giuseppe Iula y Sergi Alvarez (Barcelona)

8 febrer de 2012 ENTREVISTA DIRECTA por Gemma García

Gemma Garcia miralls@setmanaridirecta.info

Pepe Beúnza, Rafa Rodrigo, Joan Guzmán i Jordi Agulló

“Hem de ser insubmisos a un sistem social que és profundament injust”

Tots quatre es van negar a fer el servei militar obligatori als anys 70. Pepe Beúnza va ser condemnat a quinze mesos de presó i divuit a un batalló de càstig al Sàhara Occidental. Rafa Rodrigo va passar un any i mig a diversos centres penitenciaris. Joan Guzmán va abandonar la mili a mitja instrucció i va patir més de dos anys de presó. Jordi Agulló, després de dos anys, tres mesos i tres dies empresonat, va viure clandestinament a Barcelona fins el 1976.

Eren objectors de consciència i van arribar a ser més d’un milió a l’Estat espanyol. Oposant-se a fer qualsevol servei obligatori, militar o no, més de 40.000 joves es van arribar a declarar insubmisos.

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha decidit concedir el primer premi Constructors de pau al col·lectiu d’objectors i insubmisos.

El dia 29 de febrer, Núria de Gispert, presidenta del Parlament, lliura el premi a Pepe Beúnza, que assegura que hi aniran a dir el que pensen.

Segons Jordi Agulló: “La part de la societat civil és qui ens ha donat el premi. Els polítics s’apunten al carro i, si algú ha de tenir alguna contradicció, són ells”.
Pep Beúnza va ser el primer objector de consciència per raons ideològiques a l’Estat espanyol, però hi havia altres casos a Europa.

Gemma Garcia : Quins eren els vostres referents?

Pepe Beúnza (PB): La meva objecció no s’entén si no parlem de França, de la comunitat de l’Arca, fundada per Lanza del Vasto, on aprenc sobre objecció i no-violència. Tampoc sense els desertors a la guerra d’Algèria, una gent extraordinàriament potent i valenta. Hi va haver un moviment no-violent molt fort contra la guerra d’Algèria. També hi havia objectors suïssos, que encara anaven a la presó, belgues i holandesos. M’havien explicat i donat eines perquè, quan em declarés objector, no caigués al buit. S’havien compromès a donar-me suport.

Rafa Rodrigo (RR): A través d’un mitjà, vaig saber que Pepe havia estat empresonat. Jo era en una caserna, com a sergent d’infanteria, i em va fer reflexionar molt. Vaig començar a enviar-li cartes a la presó i a donar-li ànims. Aleshores, va haver-hi una reacció del comandament militar. Primer, un avís, després, un consell de guerra i em van degradar. Quan em van tornar a cridar a fer la mili com a soldat, m’hi vaig negar. El contacte amb Pepe va ser suficient per fer-me reflexionar a fons. Va canviar la meva vida. Vaig traçar com a objectiu el rebuig al servei militar.

Jordi Agulló (JA): A Alcoi, des del moviment obrer, intentava aplicar les teories de la no-violència, que havia llegit de Gandhi i Martin Luther King, a la lluita obrera contra el sistema i per emancipar la classe treballadora. La mili em va arribar com una sotragada, perquè el que estava aprenent era a ser no-violent. La Joventut Obrera Catòlica (JOC) i el meu ambient em deien que estava boig. Els de la Joventut Socialista em deien que havia d’aprendre del servei militar. Dos mesos abans d’entrar, el març del 71, vam contactar amb el grup que donava suport al Pepe i ho vam coordinar. A Alcoi, es va crear un grup dels Amics de la JOC. Les Joventuts Socialistes no en van voler saber res, malgrat que ho van reivindicar després a un diari de la ciutat de Perpinyà. - “És vergonyós el fet que, amb la quarta part de les despeses en armament, podríem resoldre els problemes bàsics de tota la humanitat: habitatge, menjar, salut, aigua... Que comencin les retallades militars, és el primer que hauríem de fer” -

Joan Guzmán (JG): Jo vivia militant a l’Església catòlica, a les comunitats de base. Vaig anar a la mili a Cartagena i, allà, un amic em va dir que havia fet un parèntesi a la seva vida amb el servei militar, però em va confessar que a la vida no es podien fer parèntesi. Allò em va fer reflexionar. Em vaig negar a continuar. Intentava ser un bon cristià i era allà, fent exercicis de tir per aprendre a ser un bon soldat, una contradicció molt gran. Mai no havia sentit parlar de l’ob jecció de consciència ni de Gandhi, només de l’Evangeli. Quan vaig entrar a la presó, a les cel·les d’incomunicats, el Jordi va obrir la porta amb una poma i em va dir: sóc objector de consciència perquè m’he negat a fer la mili. Aleshores vaig dir: ostres, jo també ho sóc!

Gemma García: Durant el franquisme, hi va haver una forta militarització ideològica i, alhora, des de l’esquerra, hi havia uns referents de la lluita armada molt forts. Quina acceptació té la vostra decisió?

Jordi Agulló: Els militants d’esquerra que eren a la presó i partidaris de la lluita armada tenien una actitud paternalista cap a nosaltres, encara que tàcticament s’utilitzaven mitjans no violents, com les vagues, les manifestacions, la propaganda clandestina. De manera romàntica, es creia en la lluita armada. Pensaven: pobres xiquets, que innocents que són...

Pepe Beúnza: Hi havia de tot perquè era l’època del Che Guevara, del prestigi de la lluita armada, però també de la guerra de Vietnam, dels desertors, de Luther King... L’esquerra creia que calia anar a la mili per aprendre. A la universitat, havia estat implicat al Sindicat Democràtic, m’havien detingut i vaig estar a la presó de Jaén amb presos polítics. Va ser una universitat. Hi havia respecte, però ideològicament discutíem. Encara vaig sortir-ne més convençut. Per la dreta, era una maniobra comunista, soviètica...

Rafa Rodrigo: En plena guerra freda, érem crítics com Orwell. Hi havia dos blocs, però els dos apostaven per la carrera d’armament. Crèiem que no havíem d’entrar a l’OTAN i que calia un desarmament.

Pepe Beúnza : Hi havia una gran mitificació de l’Exèrcit Roig i de l’Exèrcit Popular xinès. Fins i tot discutíem perquè deien que hi havia bombes atòmiques bones, les russes i les xineses, que defensaven el poble i bombes dolentes, les americanes, perquè defensaven l’imperialisme.

Joan Guzmán: L’Església catòlica, als anys 70, cohabitava amb l’exèrcit, hi havia capellans castrenses. Les comunitats de base eren més crítiques, però, tot i així, la visió que tenien, sobretot l’oficial, era molt tancada. L’Església té un cert plantejament de mirar cap a una altra banda...

Gemma García: L’objectiu immediat era acabar amb el servei militar obligatori, però, com a antimilitaristes, per quina societat lluitàveu?

Pepe Beúnza : No hi havia un projecte polític cohesionat, a França començava a haver-n’hi, però hi havia intuïcions. Crèiem que la riquesa havia d’estar repartida i que les armes havien de desaparèixer. Ja començàvem a dir allò de “Gastos militares para gastos sociales”. Pensàvem que la societat havia d’estar al servei de la persones i no del benefici. Gandhi parlava molt del treball manual i nosaltres donàvem importància al treball agrícola, defensàvem els productes de proximitat, consumir el que produeixes. Volíem que s’eliminés la des- pesa militar, buscàvem el desarmament i crèiem que era important entrenar la gent en les tècniques de defensa popular no-violenta. L’objecció de consciència era un pas cap al desarmament. - “Lamentablement, ara, l’exèrcit ha guanyat cert prestigi. Voldria recordar que les conquestes no són per sempre” -

Rafael Rodrigo: Des de la meva formació cristiana, havíem cregut realment en la pau, en la col·laboració i en la cooperació. Però trobem que hi ha uns exèrcits que, en lloc de col·laborar, assimilen tots els recursos econòmics i confronten. Si realment volem solucionar els problemes de la humanitat, s’ha de llevar allò que ens enfronta, les guerres. Era utòpic i és utòpic, però n’estem convençuts.

Pepe Beúnza : Ara diuen que s’ha de retallar, doncs que retallin el que gastem en armament. És vergonyós el fet que, amb la quarta part de les despeses en armament, podríem resoldre els problemes bàsics de tota la humanitat: habitatge, menjar, salut, aigua... Que comencin les retallades militars, és la primera despesa inútil que hauríem d’eliminar

Gemma García:  . L’acceptació de la repressió enfortia la denúncia?

Pepe Beúnza Un general era molt fort, però era un home com tots nosaltres, la seva força era la nostra obediència. Si animàvem la gent a desobeir, perdia el poder. No cal matar-lo, no cal insultar-lo, només cal no obeir-lo. La gent obeïa perquè tenia por de les conseqüències. Quan la gent va estar disposada a anar a la presó, vam agafar una força extraordinària. Érem més forts que l’Estat i la dictadura. A partir d’aquí, es va estendre. Ho vam veure durant els anys 90 amb els insubmisos: 300 insubmisos a la presó. Quan la gent perd la por, anima la gent a perdre la por. Les presons ja no són tan poderoses i l’exèrcit i el tirà tampoc. Fèiem servir la presó com un vehicle de publicitat i propaganda.

Rafael Rodrigo  No teníem vergonya de fer-nos presents als mitjans i transcendia. Era acció al carrer.

Jordi Agulló: També es va produir una degradació enorme de l’exèrcit espanyol, que era molt feixista, un desprestigi enorme. Hi havia molts suïcidis a l’exèrcit.

Pepe Beúnza: Des de la mili, feien tantes bestieses que ens ajudaven molt en les nostres campanyes.

Gemma García:Tot i així, les conseqüències eren dures. Com us preparàveu?

Rafael Rodrigo: Als serveis civils com el de Can Serra, hi havia objectors i gent que s’hi apropava per preparar-se un poquet i fer vida en comunitat. Només a València, hi havia tres serveis civils: al barri del Crist, a Benimàmet i a la Malva-Rosa.

Jordi Agulló: De totes maneres, van prohibir les tortures, els càstigs físics a l’exèrcit, l’any 70.

Pepe Beúnza: Vaig començar a parlar amb gent que havia passat per la presó. Més tard, amb la insubmissió, sí que es feien cursos per entrar a la presó, però, en aquella època, era més difícil. Feia ioga per poder controlar els nervis i la respiració i per mantenir el cos en forma. Feia treballs manuals, artesania, tocava la flauta. Un dia a la setmana, feia un dejuni per si havia de fer vaga de fam. I em vaig fer un reconeixement psiquiàtric, perquè a l’activista Gonzalo Arias, que havia sortit dues vegades demanant eleccions lliures a l’Estat, l’havien tancat al manicomi. Jo pensava: si em porten al manicomi, almenys poder dir que vaig entrar-hi bé, perquè no sabia com en sortiria. També volia saber si, en una situació molt dura, podria resistir. El que era important era el grup de suport, a València, a Barcelona, a Madrid... Donava sentit a l’acció, no era només una acció individual, sinó també política.

Gemma García   L’any 2001 es va acabar la mili obligatòria, tot i que es preveia que acabés el 2012. L’Estat estava desbordat?

Pepe Beúnza: Hi ha molt factors, però s’ha de dir que temien que no hi hagués ningú i van haver d’avançar el final. Van fer-ho a corre-cuita, no estaven preparats per al servei militar voluntari. Va ser mèrit dels insubmisos.

Jordi Agulló: Es van veure desbordats. Lamentablement, ara, l’exèrcit ha guanyat cert prestigi. Voldria recordar a la joventut que les conquestes no són per sempre. La història té avanços i retrocessos. A Grècia, per exemple, hi ha 300.000 persones fent la mili cada any...

Pepe Beúnza: els objectors són perseguits...

Jordi Agulló: I a Turquia, la militarització és tan forta que les pròpies famílies desterren els objectors o els agredeixen. La joventut que s’ha alliberat de la mili ha de pensar que no ha estat gratuït i que no és per sempre.


Gemma Garcia :L’estratègia per prestigiar l’exèrcit ha estat la seva humanització?

Pepe Beúnza: No existeixen guerres humanitàries ni campanyes humanitàries. L’exèrcit sempre s’ha disfressat de bones raons. Un nen que vingui al món té quinze condemnes a mort, que és el que toca a cada persona del total d’armament atòmic que tenim acumulat. Quan el que hauria de tenir és dret a menjar, a un habitatge, a la salut, a la cultura, a l’amor, a una família... L’exèrcit genera molts beneficis i hi ha l’excusa dels llocs de treball. Però qualsevol inversió que es faci en qualsevol sector que no sigui l’armamentístic, segons Leontief, un Premi Nobel d’Economia, crea una vegada i mitja, dos o tres més que el dedicat a armament.

Joan Guzmán  L’exèrcit existeix per mantenir l’statu quo. Sempre ha estat així i la majoria vivim en la por: de perdre la feina, de quedar-te sol, de la crisi... són maniobres del poder per mantenir la situació. Però hi ha moments, com el cas de l’objecció, en què algunes persones concretes es rebel·len a pesar de l’amenaça. Jo pensava que passaria, com a mínim, deu anys a la presó. Si m’haguessin dit que m’afusellarien, estava tan convençut que m’ho hagués jugat tot. Si hi hagueren moltes persones en un moment donat, perdérem la por i fórem disposats a desobeir...

Gemma García La consciència està com adormida o xantatgejada per la por. Des del moviment del 15-M es va cridar: “Hem perdut la por”. Què us semblen les estratègies no violentes del moviment del 15-M i, en concret, de la resistència als desnonaments?

Pepe Beúnza: El 15-M va ser un miracle, que la policia carregués d’una forma tan brutal i la gent aguantés d’aquella manera va ser eficàcia extraordinària. Tothom té dret a un habitatge digne. La gent que fa resistència no-violenta o ocupa no només tenen dret a fer-ho, sinó l’obligació. L’obligació de tenir un habitatge digne. Si hi ha habitatges buits... Hem passat d’una dictadura franquista a la dictadura financera internacional i hem de continuar sent objectors insubmisos a un sistema social que és profundament injust i que provoca la infelicitat de la gent.

Jordi Agulló: S’hauria de fer un dia general de presa i ocupació de tots els habitatges buits, organitzat des de la societat civil, el 15M, les associacions de veïns. Multiplicar l’efecte. Hi ha les bases per a una gran conquesta, hi ha una gran riquesa que es perd perquè no s’ajunta. Aquí resideix el gran repte.

Rafael Rodrigo: El 15-M fins i tot ha replantejat la pròpia transició. Jo crec que nosaltres vam ser els indignats del 71.

Fotos
Protesta en favor d’objectors d’Itàlia, l’Estat espanyol i Portugal celebrada al Vaticà (Roma) l’any 1971 -Arxiu Pepe Beúnza Postal de suport a objectors empresonats (1976) -Arxiu Pepe Beúnza

DISCURSO DE PEPE BEUNZA EN LA RECEPCIÓN DEL PREMIO "CONSTRUCTORES DE PAU"

Hoy doy gracias a la vida por haberme dado tantos amigos, tan luchadores, tan pacíficos y tan generosos. Aquí me acompañan de todas las etapas, la objeción individual, la objeción colectiva, la objeción plantada y de la espectacular insumisión. Tambien Lluis Fenollosa y Angels Recasens de los primeros grupos de apoyo y que fueron a la carcel por pedir mi libertad. En nombre de todos recojo con orgullo y agradezco este premio “Constructors de Pau 2011” del Institut Catala Internacional per la Pau.

Querria destacar que los que más se lo merecen son los insumisos porque ya en democracia con su coraje, aguantando muchos años de procesos, cárceles, con acciones noviolentas de gran imaginación, y con el apoyo social del espectacular crecimiento de la objeción de conciencia, conseguimos la desaparición del Servicio Militar Obligatorio (SMO) y casi también, el sueño de todos los pacifistas, que era vaciar los cuarteles.

El fin de la mili estaba previsto para 2012 y tuvo que ser adelantado diez años, para evitar el desprestigio total de unos cuarteles vacios. Fueron treinta años de dura campaña noviolenta con un balance espectacular. Casi un millón de objetores, 30.000 insumisos y más de mil años de cárcel cumplidos, que acabaron con el SMO.

Hemos de destacar el magnífico trabajo de apoyo de los familiares y amigos porque nosotros escogimos ir a la carcel pero nuestros padres no escogieron tener un hijo preso y por esa razón tuvieron problemas y sufrimientos. El premio tambien es para ellos.

Estamos obligados a recordar a Kike Mur, insumiso que murió en la prisión de Torreros (Zaragoza) en 1997 en condiciones poco aclaradas. Su sacrificio no fue estéril aunque los responsables no fueran juzgados. Los jóvenes que hoy se libran de la esclavitud del SM deberían recordar con gratitud su vida, como la recordamos nosotros. Tambien hemos de explicar que todavía hay paises de Europa como Grecia o Turquía donde los objetores son perseguidos y encarcelados.

Pero hemos de seguir. Hemos pasado de una dictadura franquista a una dictadura financiera internacional a la que hemos de ser tambien insumisos. No se puede llamar crisis a una economía que permite que los doce más ricos de España sigan disfrutando de enormes beneficios mientras la mayoría sufre carencias básicas en un estado de derecho.

Hemos de seguir porque no hay conquistas sociales para siempre. Estamos viendo como se pierden mejoras en sanidad, enseñanza, servicios sociales etc. de lo que era un principio de sociedad de bienestar conseguida con muchas luchas y penalidades.

Dicen que no hay dinero, pero nosotros sabemos dónde está. Es un escándalo que hay que denunciar con todas nuestras fuerzas. Con la cuarta parte de lo que el mundo gasta en armamento se podrían eliminar los problemas básicos de la humanidad.

El eslogan : “menos armas más escuelas o gastos militares para gastos sociales”tenía vigencia cuando empezamos en 1971 y lo sigue teniendo ahora con mucha más razón.

Hemos nacido para disfrutar de la vida en este generoso planeta que como decía Gandhi, da suficiente para cubrir las necesidades de todos pero no para la codicia de unos pocos.

Es monstruoso pensar que cada niño que viene al mundo, en vez de recibir lo necesario para una vida digna, es decir, comida, casa, amor, cultura etc. Recibe quince condenas a muerte que es lo que nos toca a cada uno del enorme arsenal atómico acumulado. Esto hace que sea un milagro cada dia que vemos salir el sol.

Hemos escogido un adversario poderoso, el complejo militar industrial que saca beneficios económicos de la muerte y la destrucción. Somos muchos pero no los suficientes. Por eso hemos de aprender a superar nuestras diferencias, a crear complicidades porque nuestra división es su fuerza.

Si queremos sobrevivir como especie especie humana, el desarme es un objetivo prioritario porque ningún ejercito nos puede defender de un ataque con armas atómicas, quimicas o bacteriológicas. Por eso todo gasto militar es un gasto inutil para nuestra seguridad y de esta realidad hemos de convencer tambien a los militares.

Pero queremos ser positivos; hemos de pasar de una cultura de muerte, capitalista i depredadora, de despilfarro, competencia, miedo, velocidad, egoismo, a una cultura de paz, donde la vida sea sagrada, basada en la cooperación, la generosidad, la proteccion del débil, la alegría, la sencillez, la compasión, valores que nos hacen personas y a las sociedades mas felices.

Hemos de potenciar las organizaciones de paz para que puedan canalizar la enorme aspiración de los ciudadanos, para construir una sociedad mas justa y pacífica donde el progreso sea el reparto de la riqueza.

Catalunya, nación sin ejercito, está en una magnífica situación para crear unas fuerzas de paz noviolentas que nos permitan intervenir en los conflictos en tareas de inter posicion, mediación, inmovilización del adversario, dialogo, reconstruccion etc. porque si cuando hay un conflicto, solo tenemos ejércitos armados, la espiral de violencia está asegurada, como vemos continuamente.

Nosotros creemos en la defensa con las armas de la noviolencia. Ningun tirano, ningún invasor es capaz de resistir una huelga general, una campaña de no cooperación o de desobediencia civil. Pero para esto es necesario que la riqueza esté repartida, que la sociedad sea participativa i descentralizada y que el pueblo esté entrenado en estas técnicas.

De momento somos, como decía nuestro maestro Gonzalo Arias, aprendices de noviolentos. Hay mucha historia para explorar pero cuando una campaña sale bien como la que recordamos hoy, hemos de utilizarla para aprender y avanzar. Podemos cambiar las leyes injustas y las sociedades pueden mejorar.

Otro mundo no solo es posible sino que es necesario. La respuesta noviolenta de los jovenes del 15 M a las cargas de la policia nos llena de esperanza. El camino de la noviolencia, con sus fases de confianza, denuncia, no cooperacion, desobediencia civil y sociedad alternativa, es ancho y largo y está lleno de aventuras apasionantes, de emociones, de alegrías y tambien, como es lógico de sacrificios. Es un camino que nos hará libres e independientes. En definitiva, un camino para ser buenas personas. Hay sitio para todos y todas.

Muchas gracias